Mar de fons

Tendències Historiogràfiques II (5): Memòria, memòries, relats personals, veritat i història

2010-05-28T05:38:00.000-07:00

Tendències Historiogràfiques II (5): Memòria, memòries, relats personals, veritat i història

Una possible manera de dibuixar la història pot molt ben ser a partir de les memòries que, al llarg del temps, han anat quedant. Però fer-ho des d’aquest punt de vista sempre inclou una pregunta a tenir en compte: el que ha quedat ha estat la veritat d’aquell autor o una veritat subjectiva de les moltes possibles que podria haver arribat a redactar? El que sí que està clar és que en l’actualitat, els relats personals inunden les nostres fonts d’informació, tant amb relats que poden arribar a justificar actes, a augmentar el valor donat a uns fets o merament explicar els fets tal i com varen passar.
Tal com ens diu Daniel Mendelsohn, ja des d’Agustí existeix la necessitat de la redempció davant d’uns sentiments d’angoixa i patiment, ja que si aquests no existissin tampoc existiria res a redimir. La necessitat de redimir-se segurament es veuria manifestada amb claredat a través d’Agustí, però com a sers socials que som, aquestes necessitats han existit des de que existeixen els valors humans. No obstant, el voler compartir allò viscut no ha estat sempre per a redimir-se. Alguns escriuen per vanitat, altres empesos per un desig de venjança o de justificació, altres en canvi per narcisisme o per compartir fets que poden passar a qualsevol. Tanmateix, un dels fets que ens caracteritza és que vivim en societat i, com a tal, compartim sentiments que traspassen qualsevol frontera ètnica, cultural, religiosa o política. Són aquests sentiments els que empenyen a escriure memòries, formades a partir de fets passats per un personatge o col•lectiu i que expliquen bocins d’una memòria sempre en procés de creació. D’aquesta manera, les memòries són testimoniatges de vivències amb les quals et pots arribar a identificar i, en última instància, a trobar una realitat semblant a la viscuda per un mateix. Per als receptors d’aquestes biografies, descobrir que les vivències amb que s’han identificat són falses provoca reaccions adverses; per uns, el sentiment d’indignació pesa per damunt de qualsevol altre, però per altres, les reaccions que això provoca diuen molt més sobre qüestions barrejades de veracitat, mentida, història i política que cap altra cosa. Davant d’aquesta indignació, resta pensar en si és més important la reacció davant d’allò descrit o precisament allò escrit. És més forta la importància de saber si allò que s’està llegint és cert o no, o el sentiment que desperta al llegir-ho? Alguns justifiquen el frau literari dient que és cert en el món interior de l’escriptor, un món que ajuda a l’autor a redimir-se o a sobreviure, però aquesta no és la base d’un relat biogràfic, sinó de la novel•la. La frontera entre un gènere i l’altre molt sovint és traspassat per aquells que defensen que allò que estan escrivint és cert i per aquells que en un relat literari s’ajuden d’elements presos de la realitat. Saber distingir la veritat de la veritat objectiva tant dels autors, com dels lectors sembla una incapacitat aparentment generalitzada. Tanmateix, el que sí que és cert és que la veritat que busquem en unes memòries no és la mateixa que la que es pugui trobar en un relat novel•lístic. Són, per descomptat, dos tipus de veritat que neixen d’objectius diferents: una memòria recrea vivències, fets verídics del seu passat més immediat, en canvi una novel•la s’ajuda d’elements de la realitat, que poden ser reals, per tal d’enfilar el seu argument. On acaba la realitat i on comença la ficció és certament difícil de respondre.
Ja Sigmund Freud alertava del poc valor donat a les autobiografies. Defensava que aquestes no podien ser fiables pel seu alt grau de falsedat i, ara per ara, la frontera entre la realitat i la ficció sembla que no estigui gens clara. Ens trobem en un moment on l’allau d’informació és tal i l’accés a aquesta tant il•limitat, que totes les discussions i opinions es veuen en el valor de ser ateses, desdibuixant cada cop més perillosament allò que és real i allò que és artificial i deixant-nos completament nus davant d’aquells que només venen a vendre emocions amb regust de vanitat. En el mateix sentit, creix la preocupació de saber si aquest allau de memòries realment respon a un honest interès de voler explicar la realitat, o si es tracta d’una prova més d’exhibicionisme i d’interès comercial per tal de vendre el màxim nombre d’exemplars i aconseguir el públic més ampli. No obstant, potser no tota la “culpa” la tenen els relats memorialístics en sí mateixos, ja que aquests descriuen la realitat, o una realitat, però ho fan des d’un focus subjectiu inconscient. Cadascú de nosaltres percep les vivències de la seva manera i, tot i que el que es vulgui explicar siguin fets verídics, sempre es farà des d’una òptica en concret, o sigui, des del focus amb que cadascú percep la realitat tot distorsionant-la.
A partir d’aquí, on queda la història crec que és decisió de cadascú. Tot i així, potser seria més oportú preguntar-se si és la història la que pot aportar els fets que falten al gran nombre de memòries i relats personals, o si la relació és a la inversa. En aquest món on l’interès comercial és per sobre de gairebé tot, crec que la història ha de conservar el seu lloc en aportar un àpex de veracitat a l’allau d’informació que ens arriba, perquè si més no, és la que s’encarrega d’explicar els fets tal i com van passar i que, en definitiva, és el que la fa diferenciar de la novel•la.

Complement al gir lingüístic. La identitat obrera

2010-05-04T04:59:00.000-07:00

Des del postmodernisme es defensa la impossibilitat d’arribar a conèixer el passat en la seva totalitat ja que els testimonis que n’han quedat no constitueixen totes les proves reals d’allò succeït, sinó interpretacions i percepcions d’aquest passat fetes a partir d’un llenguatge i d’una cultura determinades. Així doncs, tal com anunciava P. Joyce, “si la història social és filla de la modernitat, llavors se la veu com a part d’aquest projecte i, per tant, no nombrant innocentment el món, sinó creant-lo a la seva pròpia imatge política i intel•lectual”. Llavors, allò important no és estudiar els fets socials en sí mateixos sinó les interpretacions que se’n fan d’aquests, ja que no hi ha una única realitat articulada on peces estan relacionades entre elles i giren entorn un motor econòmic o social (tal i com afirmava la història econòmica i social), sinó que n’hi ha tantes com tantes percepcions se’n facin. És per aquest fet, que l’estudi de la cultura i dels subjectes ha recobrat un nou interès a través del postmodernisme.
La realitat és apresa a partir de les nostres pròpies pautes d’ordenació cultural, per la qual cosa esdevé molt interessant l’estudi de les percepcions que se’n fan d’aquesta. D’aquí la importància pel postmodernisme cap a un gir lingüístic, ja que per ells el debat gira entorn a tres eixos; en primer lloc, la llibertat d’actuació que tenen o no els individus davant d’unes determinades circumstàncies. En segon lloc, la societat en la qual es troben aquests individus la qual es capaç d’imposar límits a aquestes actuacions. I, en últim lloc, el llenguatge el qual modela les percepcions que els individus es fan d’aquesta realitat a partir d’unes pautes culturals apreses en aquesta societat. Segons la història econòmica i social, les circumstàncies determinen les actuacions de la societat, mentre que pels postmodernistes les circumstàncies sí que imposen una realitat però és finalment el llenguatge el qual condiciona la visió del món i fa o refà les circumstàncies. D’aquesta manera, s’entén que l’acció humana contribueix a fer o desfer circumstàncies a través del llenguatge que estigui utilitzant i que, aquest al seu torn, condiciona actituds amb les quals els individus perceben la realitat d’una manera o d’una altra. Així doncs, pels postmodernistes, a partir del gir lingüístic s’estudien les percepcions i discursos que els individus fan de la realitat; a més, descriu aquests discursos com una manera socialment institucionalitzada d’anomenar la realitat d’una manera o una altra. Segons M. Foucault, el llenguatge crea realitats i les ordena i, a més, reflexa elements reals que no existeixen només en el llenguatge. En aquest sentit, la identitat és una categoria social construïda a partir d’un llenguatge i unes pautes culturals concretes. Per tant, la identitat obrera no és el producte d’un referent extern, tal com diria P. Joyce, com ho poden ser el capitalisme, les condicions de vida o la posició en les relacions de producció de la classe obrera, en resum, la desigualtat, sinó que és el producte d’una lluita política entre relacions de poder que exclouen o inclouen, i que arriben a fer identificar un col•lectiu en un grup social amb identitat i consciència.
Tanmateix, si el llenguatge crea i anomena realitats, es pot suposar que el concepte de societat tampoc és quelcom real, sinó que és un concepte sorgit en un moment concret de lluites polítiques. De la mateixa manera, es podria afirmar que els nostres conceptes actuals sorgeixen d’aquestes lluites, d’allò que P. Joyce anomenava “imaginari social”. Per tant, dins d’aquest ventall social hi ha una infinitat de possibilitats d’ordenar la realitat seguint uns criteris culturals o uns altres i, a la fi, aquelles que predominaran seran les que guanyaran en la lluita política de poders per fer prevaldre el seu discurs de la realitat. En aquest joc d’únic sentit, sempre hi ha el discurs guanyador imperant i el que poc a poc es va construint i exigeix el seu lloc en el marc social. És d’aquesta manera que el col•lectiu obrer reclamava en la França del s.XIX que la seva veu fos escoltada, però ja no de manera individual sinó com un col•lectiu amb consciència de ser-ho. S’havia creat la identitat obrera, un concepte de classe, s’havien adonat que el concepte corporatiu ja no els hi era eficaç en l’esfera pública i que calia recórrer a una nova manera d’anomenar-se, aquest cop, col•lectivament. Així sorgeix el concepte d’associació, amb el qual des d’una base individualista els hi permetia expressar les seves demandes de caràcter col•lectiu i englobar tot un moviment obrer de caràcter més general. Aquest doncs és un clar exemple de com la realitat és susceptible d’interpretacions diverses segons el patró categorial amb que s’interpreti; la realitat no s’acaba imposant, sinó les maneres de veure aquesta realitat. I, en última instància, també reflecteix com en el llenguatge el poder intenta fixar significats i, per tant, realitats. És en aquest sentit que s’ha de considerar la força activa social del llenguatge, ja que és una força que construeix realitats d’una manera determinada. No obstant, tampoc es tracta de pensar el llenguatge com a un condicionant en la societat; és cert que el llenguatge condiciona la manera de veure el món, però també és quelcom flexible i, per tant, quelcom modelable pels individus.

Tendències historiogràfiques II: més enllà del gir lingüístic

2010-04-26T06:20:00.000-07:00

Al llarg del segle XX, les tendències historiogràfiques seguides fins al moment com a grans paradigmes deixen de ser els models imperants. Fins la primera meitat d’aquest segle, el paradigma estructuralista, economicista i determinista impera en la historiografia del moment; la forma de fer història es basa en un model centrat en la societat i en una realitat articulada on les peces estan relacionades entre elles a través d’un motor central, que pot ser l’economia, un grup social o la lluita de classes, depenent de la visió amb que s’analitzi. Aquest paradigma assegura que existeixen regularitats en la societat, doncs la realitat es forma a través d’una sèrie de casos o models que són finits. Tanmateix, nega la continuïtat entre realitat (que la descriurien com un conjunt de fets socials) i les percepcions que els individus es fan d’aquesta, doncs aquestes interpretacions o visions no tenen perquè coincidir amb la realitat. Així és que en el curs dels anys 60 i 70, comença a haver-hi una sèrie de canvis i els historiadors comencen a treballar a partir de paradigmes diferents. Però a què es deuen aquests canvis?
S’ha d’esmentar el fet que aquesta crisi és de caràcter general doncs afecta a tot el paradigma historiogràfic, tant a la manera de fer història (la manera d’investigar i escriure història), a la teoria de la història (els conceptes i plantejaments teòrics) i a la funció social de la història). És entre els anys 60 i 70 quan es dóna un viratge cultural amb la tendència creixent de molts historiadors a substituir els anàlisis econòmics per un anàlisi cultural en el seu sentit més ampli, canvis coincidents amb un ampli nombre de moviments culturals, literaris i filosòfics del segle XX sota el nom de postmodernisme. Aquest moviment es caracteritza per ser una tendència complexa, doncs qüestiona els grans paradigmes de postguerra, així com la manera d’entendre el món. El postmodernisme es basa en que no es pot reconstruir el passat ja que els testimonis deixats no són proves reals d’allò succeït, sinó discursos i interpretacions. Per tant, allò important no són els fets socials en sí mateixos, sinó les interpretacions que els individus en fan. Asseguren que la certesa d’un fet no és més que una veritat relativament interpretada i, per això, incerta. Es dóna el que es coneixeria com a gir lingüístic (amb major interès pel llenguatge), un viratge cultural (amb preponderància de l’estudi de la cultura) i un retorn a l’estudi del subjecte i a la microhistòria. És per aquest fet que es dóna un rebuig a qualsevol intent de reconstruir el passat optant per estudiar la cultura com un conjunt de símbols i estudiant allò quotidià en la seva escala més reduïda, o sigui, en el subjecte. Els postmodernistes assumeixen que no poden estudiar el passat, però sí les seves percepcions que són fetes a partir d’un llenguatge i d’una cultura determinada. Per tant, el debat bàsic postmodernisme gira entorn la relació entre la realitat i les seves representacions, donant una àmplia importància al llenguatge. No es qüestiona l’existència de la realitat, sinó la funcionalitat d’aquestes interpretacions. És per això, que es dóna un nou interès a l’estudi de les relacions entre realitat i llenguatge, i es fa a partir de dues perspectives; la primera, veu el llenguatge com un instrument de comunicació (per aquesta via es dóna un retorn a la narració), mentre que la segona estudia el llenguatge en ell mateix i en com modela i construeix la realitat. En història, per aquesta segona via, aquesta visió ha implicat un gir lingüístic i la fixació com objecte d’estudi dels discursos fets pels individus. En grans línies, es pot dir que el postmodernisme nega la linealitat històrica i les grans continuïtats defensades pel paradigma d’història econòmica i social, doncs tot coneixement inserit dins d’un discurs no pot escapar a la condició de la seva pròpia textualitat. En aquest sentit, les grans síntesis a les quals aspirava la història social i econòmica no tenen sentit doncs segons la nova idea postmodernista aquestes explicacions globals inventen continuïtats allà on no n’hi ha ja que cada fet evoluciona de la seva manera, dins el context cultural i social en que es trobi. Tanmateix, el materialisme històric defensava que els humans actuem per unes determinades circumstàncies, deia que ens trobem limitats per la realitat i la cultura i que la nostra llibertat quedava reduïda per les circumstàncies que la mateixa societat imposa. No obstant, des del postmodernisme, i a través del seu gir lingüístic, defensa que no hi ha una única realitat, sinó tantes com tantes percepcions es donin d’aqueta. Així doncs, la idea postmodernista es basa en la importància que té el poder envers el llenguatge pel fet que el saber no depèn del seu contingut de veritat, sinó de les forces institucionals que regulen la producció i autorització d’aquest saber.
Afirmen que la comprensió del món passa a través de percepcions precodificades del llenguatge. Tal com afirma G. M. Spiegel no existeix un univers objectiu, doncs sempre dependrà del discurs i de la pertinença a un sistema donat de llenguatge. Aquest llenguatge funciona amb unes normes pròpies i la visió que descrigui només serà comprensible a través del llenguatge que s’utilitzi. Així mateix, tal com diu R. Rorty el llenguatge és una eina per les relacions socials i no serveix per representar la realitat, sinó per manipular-la. Tan si el llenguatge crea o representa la realitat, el llenguatge condiciona la nostra visió d’aquesta i sempre l’observem des dels nostres conceptes previs. És per aquesta fet que des del mateix postmodernisme s’han revisat qüestions afirmades en el gir lingüístic, donat que el saber no depèn del seu contingut de veritat sinó de les forces institucionals que regulen la producció d’aquest saber. És a dir, que el llenguatge no anomena innocentment el món si no que el construeix a la seva semblança. I és més, tot discurs està vinculat a institucions i pràctiques socials que condicionen encara més el significat d’aquest llenguatge i, tal com diu G. M. Spiegl aquests sistemes de significat que ella anomena discursos responen a dinàmiques fluides i sempre canviants. Per tant, les categories culturals estan subjectes als constants efectes de revaluació i resinificació fent que no es puguin estabilitzar-se completament. Anomenar el món no és descriure’l simplement, sinó que també és ordenar-lo; per tant, s’ha de tenir present la força del llenguatge per construir la realitat. No obstant, penso que el llenguatge no condiciona del tot la teva visió, doncs és quelcom flexible que també pot ser modelat per nosaltres i per les pròpies pràctiques socials les quals són del tot dinàmiques i canviants en el temps.

Les transformacions de l'escriptura de la història

2010-02-25T09:24:00.000-08:00

Tendències historiogràfiques II: el moment actual

Les transformacions de l’escriptura de la història

Al llarg del segle XX, es van anar consolidant dues formes de donar a conèixer la història i els resultats de la investigació històrica, com van ser el llibre en paper i les revistes científiques. Però amb el pas del temps, aquestes dues formes divulgatives han anat divergint cap a camins diferents. En aquest procés hi han estat claus tant les crítiques per part de les noves tendències historiogràfiques com les pressions exercides per la societat que els consumeix. I, en aquest sentit, la manera d’escriure història que fins llavors era acceptada, ha entrat en crisi. La història objectiva i que explica els fets, més que els interpreta, queda a hores d’ara molt lluny de les noves formes d’escriure història que s’imposen. Retornant des dels mateixos àmbits historiogràfics, tant des de les crítiques postmodernistes, com per la revalorització que alguns historiadors han fet de l’ús de la narrativa, la nova forma de fer i escriure història s’apropa cada cop més a un estil literari, més que cap a un estil científic.

És acceptable que serà més amè estudiar la història de qualsevol fet si es fa a través d’un relat literari, on les divagacions i reflexions de l’autor (potser, historiador) salten a la vista, però és lícit pensar que aquesta manera d’escriure història s’allunya molt de la voluntat de mostrar els fets tal i com van passar per tal que cada lector o estudiós tingui la llibertat de poder construir-se les seves pròpies construccions històriques. Crec que el marge de maniobra que et dóna una història narrativa és molt més curt que el que et podria donar qualsevol resultat històric publicat en revistes científiques, doncs queda clar que cada cop és major la separació entre la història que s’escriu per una revista científica que la d’un llibre. Són dues maneres d’escriure història, una divulgativa i l’altra acadèmica, que inevitablement es van allunyant potser fins el punt de no reconèixer-se, però és que la societat en la que vivim, un món cada cop més hiperespecialitzat on les lleis del mercat regeixen per sobre de tot el que fem, alienes però a l’hora tant inherents al nostre ritme de vida, demana productes escaients per a cada tipus de persona. Per aquest fet però, i per un determinat nombre de persones, sempre haurà de quedar una història que acumuli les virtuts de les dues maneres de fer història, on tant el lector com l’especialista puguin gaudir a l’hora d’una lectura que sàpiga combinar la divulgació narrativa amb l’explicació dels fets del passat, doncs a la fi el primer i últim objectiu de tota manera de fer i escriure història és fer arribar a tota mena de públic el coneixement, o almenys les eines per poder accedir-hi, del que va ocórrer en un passat remot o no tant llunyà. Tanmateix, crec fermament que poden existir escrits històrics seriosos al marge del relat literari i que, a l’hora, atreguin a un públic ampli tot i que no siguin best-sellers. Doncs aquests ja són els que busquen els lectors interessats, que encara que no siguin especialistes en el tema, volen fer-se una opinió a partir de dades objectives; i les seves interpretacions, en la mesura que són manifestacions de pensaments de la societat, també són necessàries per comprendre les impressions que la gent es fa de la realitat i que, en definitiva, ja és una manera de fer història. Potser dir que el distanciament entre divulgació i acadèmia és inevitable sigui dràstic, però sí que és progressiu. S’està anant cap a un moment on cadascú és especialista en un àmbit en concret i on la interdisciplina és necessària si el que es vol és que el coneixement en conjunt avanci, per això tot i que l’escissió entre divulgació i acadèmia sigui cada cop més gran, treballen en paral·lel, doncs l’objectiu final dels dos llenguatges és comú: la coneixença del passat.

La llengua a debat (3). Notícia

2008-01-23T08:31:00.000-08:00

Una anciana peruana de 103 años aprende a leer y a escribir para enviar cartas a sus hijos

07/09/2007 Actualizada a las 18:41h
lavanguardia.com

Lima. (Efe).- Una anciana peruana de 103 años aprendió a leer y escribir para comunicarse por carta con sus hijos y para pedirle al presidente de su país, Alan García, que cumpla sus promesas electorales, según informó hoy la prensa local.

"Le voy a escribir a Alan García para que cumpla sus promesas y dé trabajo y educación. También para que trabaje por los viejos" , dijo Antonia Paz al rotativo 'El Comercio'.La anciana, que es viuda y reside en el distrito de Villa Hermosa de Majes, en el sureño departamento de Arequipa, relató que no pudo aprender a leer y escribir cuando era niña porque donde ella vivía no había escuelas."Éramos como animalitos del campo que sólo comíamos, jugábamos y dormíamos. Cuando crecimos sólo nos dedicamos a trabajar", manifestó esta humilde madre de doce hijos, cuatro de ellos fallecidos, fruto de dos matrimonios.
Con sus 103 años a cuestas, Antonia decidió inscribirse en el Programa Nacional de Movilización por la Alfabetización (Pronama) y ahora lee, escribe su nombre, cuenta hasta cien y además sabe sumar y restar.El director técnico ejecutivo de Pronama, Ángel Velázquez, dijo hoy a Efe que se calcula que en Perú hay unos 2,5 millones de iletrados, de los cuales más del 75 por ciento son mujeres de las zonas rurales."A mayor pobreza, mayor es la tasa de analfabetismo", acotó Velázquez al puntualizar que existen varias poblaciones de los departamentos de Huánuco (centro) y Huancavelica (sureste) con una mayoría iletrada.Agregó que los programas educativos de Pronama, que pretende reducir la tasa de analfabetismo por debajo del 4 por ciento en el 2010, se imparten hasta ahora únicamente en lengua española."Ya está terminado el programa en quechua, el próximo mes el de aymara y estamos trabajando (los planes de alfabetización) en lenguas nativas en las fronteras con Colombia y Ecuador. El año que viene tendremos también planes para la mayoría de las lenguas amazónicas", destacó el alto funcionario de Pronama.

El Espíritu Idiota

2008-01-18T10:05:00.000-08:00

La pàgina web en qüestió ja porta l'extravagant títol de "La pàgina idiota" i es que, en conclusió, és el resum que se'n pot fer del seu contingut, tant senzill però tant complicat al mateix moment, perquè no tot és blanc o negre en aquesta vida! (El món és ple de frikies!)

No és que sigui una joia extreta d'internet que vulgui compartir amb vosaltres, però és precisament per aquest fet que us faig saber de la seva existència per si més no que li doneu un petit cop d'ull. Pensareu que és una pèrdua de temps però si ho penseu encara més detingudament, quants són els minuts que passeu mirant anuncis en la televisió esperant que torni a començar allò que estaveu mirant? A que molts de vosaltres aguanteu davant la caixa tonta com uns campions? Doncs només es tracta de "perdre" uns minuts del vostre temps, no per aprendre'n grans coneixements, sinó per tal que us adoneu que la vida és molt més simple del que nosaltres la pintem.
Per exemple, en l'apartat de l' "Esperit" (que bo que ens en van posar un) trobareu una àmplia varietat d'idiotes, a triar el tema que ens cridi més l'atenció:
· Com ser feliç en mitja hora (per l'idiota deprimit)
· La vida és un disbarat (per l'idiota filòsof)
· El triomf de la voluntat (per l'idiota agraït)
· Amor i moltes llàgrimes (per l'idiota televident)

Jo he triat a l'atzar l'opció "La vida és un disbarat" i aquí us exposo el seu contingut (això sí, el text original està en castellà i no l'he volgut traduïr per no perdre la seva originalitat!):
LA VIDA ES UN DISPARATE
Una Demostración Metafísica
Fíjense que el otro día se me ocurrió una demostración muy interesante para esta afirmación, pero hoy tengo sueño y me da mandra escribirla porque es muy larga, así que haré una demostración más breve pero igualmente convincente:
Supongamos que el planeta Tierra es una manzana (ver figura 1)

Fig. 1.- La Tierra ( Foto cortesía de la NASA)
Supongamos después que esa misma manzana es ahora un tostador de pan, pero sin dejar de ser la tierra también (Ver Figura 2) Fig 2.- Otra vista de la Tierra (Foto Cortesía de Carl Sagan)
Una vez establecido que la tierra es una manzana y un tostador de pan, entremos de lleno a la demostración que tanto interesa a la humanidad:
Juan tenía 5 manzanas, vendió 3 ¿Cuántas manzanas le quedan? Para solucionar este complejo problema matemático recurramos a la siguiente fórmula: 5 - 3 = 2
De acuerdo a esta fórmula le quedarían 2 manzanas, pero como ya antes había quedado claro que una de las manzanas era primero la tierra y luego un tostador de pan, nos enfrentamos al siguiente problema:
Juan Tenía 5 manzanas. Al vender 3 manzanas le quedaron una manzana "real" y otra que es un tostador de pan y además el planeta tierra. En otras palabras:
Juan tiene ahora 1 manzana y el planeta tierra. Pero en el planeta tierra hay un montón de manzanas ¿Entonces cuántas manzanas le quedaron a Juan?
Conclusiones:
· Juan es un tipo listo pues se negó a vender la manzana que era tostador de pan y además la Tierra
· Si la tierra puede ser un tostador de pan o una manzana y no pasa nada, evidentemente la vida es un disparate
· Si la demostración no te convenció me importa un carajo
· Esto ya se acabó, lárgate de aquí

Ja us dic abans que entreu a veure aquesta pàgina que no en sortireu havent après moltíssim, però sí que volia compartir amb vosaltres uns somriures i uns moments de "relax", perquè inclús allò que titllem des d'un principi ens pot ensenyar molt més del que esperem. Prova-ho, no hi perds res!

Quan les coses de la vida et superin, quan 24 hores al dia no et siguin suficients!

2007-12-20T11:32:00.000-08:00

EL POT DE VIDRE I EL CAFÈ
Un professor, davant dels seus alumnes de la classe de filosofia, sense dir ni una paraula, va agafar un pot gran de vidre i el va emplenar amb pilotes de vidre. Després va preguntar als estudiants si el pot estava ple. Els estudiants van estar d’acord en dir que si.
El professor va agafar una caixa plena de perdigons i els va buidar dintre del pot i aquests, van emplenar els espais buits que quedaven entre les pilotes de golf. El professor va tornar a preguntar de nou als estudiants k si el pot estava ple i ells van tornar a contestar que si.
Després, el professor va agafar una caixa amb sorra i la va buidar dintre del pot. Per suposat que la sorra va emplenar tots els espais buits i el professor va preguntar de nou si el pot estava ple. En aquesta ocasió els estudiants van respondre-li amb un si unànime.
Llavors, el professor ràpidament, va afegir dues tasses de cafè al contingut del pot i efectivament, va emplenar tots els espais buits entre la sorra. Els estudiants reien. Quan el riure es va anar apagant, el professor els hi va dir:
“Vull que us fixeu que aquest pot representa la vida. Les pilotes de golf les coses importants com la família, els fills, la salut, els amics, l’amor, coses que t’apassionen. Són coses que, encara que perdem la resta i tan sols ens quedin aquestes, les vostres vides encara seguirien plenes. Els perdigons son les altres coses que ens importen, com el treball, la casa, el cotxe,...La sorra és la resta de les petites coses.
Si primer poséssim la sorra al pot, no hi hauria espai pels perdigons, ni per les pilotes de golf. El mateix passa amb la vida. Si utilitzéssim tot el nostre temps i energia amb les coses petites, no tindríem mai lloc per a les coses que realment són importants. Pren atenció a les coses que són crucials per a la teva felicitat. Juga amb els teus fills, concedeix-te temps per anar al metge, ves amb la teva parella a sopar, practica el teu esport preferit o la teva afició favorita. Sempre hi haurà temps per a netejar la casa, per arreglar la clau de l’aigua. Ocupa’t primer de les pilotes de golf, de les coses que realment t’importin. Estableix les teves prioritats, la resta tan sols és sorra”
Un dels estudiants va aixecar la mà i li va preguntar al professor què representava el cafè. El professor va somriure i li va dir:“M’encanta que em facis aquesta pregunta!. El cafè serveix per demostrar que encara que la teva vida et sembli plena, sempre hi ha un lloc per prendre’t dues tasses de cafè amb un amic”.

La llengua a debat (1). Comentari

2007-12-20T11:31:00.001-08:00

En el primer paràgraf, després d'abonar el terreny amb grans virtuds, l'autora marca als catalans d'idealistes en excès, patidors d'un país petit i de nacionalistes excloents. Ja pel sol fet de llegir això, com no haurien de defensar els catalans els seus valors com a poble davant de semblants "atacs" a aquest col·lectiu?Però en contra, sí que estic d'acord totalment en l'afirmació de que són les ideologies polítiques les que dominen la llengua fins a convertir-la en un instrument de fe. S'ha deixat endarrera el temps en que la nostra riquesa era saber conviure amb multilingüisme, la qual afavoria l'intercanvi de literatures com a beneficiosa forma de convivència.Estic a afovr de la divisió que s'hauria de fer entre llengua i política, no s'haurien de barrejar concpetes, ni adscriure una llengua a una bandera, això limita el coneixement; si no tens influències exteriors, com es poden aprendre noves idees? Defenso el bilingüisme sempre i quant les llengües, i els seus "representants", es respectin mutuament.
20 de noviembre de 2007 8:20

La llengua a debat (2). Comentari

2007-12-20T11:28:00.000-08:00

I un cop més, aquí tenim una mostra del poder que posseeix la llengua, en àmbit particular, com és el cas de poder dividir un país. Aquesta és l'acusació que se li feia al senyor Rajoy i, per extensió, a tot el seu propi partit. L'acusació contra el PP d'utilitzar la llengua com a mitjà per crear confrontació entre ciutadans d'un mateix país té la seva arrel en el fet d'utilitzar la llengua com a "arma política". Imposar una llei que garanteixi l'ensenyança de l'espanyol a tot Catalunya no és tan per afirmar la força d'aquesta llengua, sinó més aviat per crear la idea d'unitat sota una sola llengua "igualitària". Però senyors, i la pluriculturalitat? Més ben dit, i l'interculturalitat? On queda la riquesa de conèixer i conviure amb altres cultures si els hi neguem l'existència? Allò que fa gran un país és precisament la seva riquesa interior, doncs tanmateix també pot ser font d'unificació en molts casos. A més, allò que oblida el senyor Rajoy és la realitat en què molts catalans conviuen cada dia, la llengua espanyola està present en molts punts catalans, sense anar més lluny, Barcelona n'és un bon exemple. Per tant, jo crec que imposar una llengua no significa reforçar-la, sinó al contrari, crec que aquest és un motiu afegit per tal que català i espanyol s'afirmin encara més com enemics, i aquest és l'efecte contrari que s'hauria de crear dins un territori on, en teoria, tots sóm del mateix bàndol.
5 de diciembre de 2007 4:23

La meva naturalesa, és el que jo sóc i el que seré

2007-12-11T08:23:00.000-08:00

"Els mals temps jo creia enterrats a l'atzar. Diuen que en la ment de cadascú hi ha alguna cosa obscura que et porta a lluitar. No hi ha més per discutir, tu pensa només en tu que jo ho faré per mi. No importa si demà veig que encara queda en mi molt per reconsruir. Estaré allà esperant a tot allò que vingui en contra meu".
Les paraules són víctimes del vent i els pensaments de la nostra consciència. Qui ens dicta el què sentir? Qui ens diu el què pensar? Sóm sers racionals pel que volem però molts més cops ens convertim en aquells irracionals que segueixen com les plantes a la llum cada sentiment que batega amb força dins nostre. Cadascú de nosaltres es dibuixa el paisatge on vol viure i es tria a la persona a qui vol que el seu món sigui aquella estrella als seus peus, això és el que ens fa humans.
Mirades flotant en l'aire des d'una punta a l'altra de la costa, surant entre marees; persones que caminen amb el cap baix i no s'adonen que els dies van passant; aquell nen que jugant al parc s'ha adonat compte de que la vida és molt més que un joc quan la mare el renya; aquell vell que camina solitari a prop del mar recordant temps en què mar i persona es fonien dins seu com a sola persona; reflexes de llum d'un dia radiant que taquen d'ombres una paret blanca; sensacions, emocions,... sóm tots troços dels nostres propis somnis, sóm laberints de sentiments que en més d'una ocasió és fan amos i senyors dels nostres cors, vides plenes de joia i de por, però la por és cosa del passat i encara que no sempre la vida seguirà un camí recte, la millor aventura que és pot descubrir és saber que viure és sols un joc on els peons són les nostres emocions i la dama la reina de cors. Estem inmersos en el moviment de milers de marees, destells de passions, amors i decepcions. Mai m'havia sentit tan viva com ara!

Opinem?

2007-12-08T08:04:00.000-08:00

Sensacions

2007-12-08T07:32:00.000-08:00

Això va dedicat a tots aquells que més sovint del que voldrieu us pot el vostre costat nostàlgic! Ahir vaig anar a passejar per Girona amb uns amics i ja us podeu imaginar quina és la descripció que en puc fer; tota la ciutat envoltada de llums que destellen com llumetes inquietes, en l'aire es respirava ambient nadalenc, tot ple de paralletes passejant pels antics carrers d'una ciutat que sembla que s'hagi aturat en el temps,...No us ha passat mai que en una escena del que esteu veient només us faltaria una bona banda sonora per fer el moment perfecte? Doncs això és el que em va passar; entremig de la gent, passant inadvertit, enmig d'un dels ponts de la ciutat hi havia un senyor oriental tocant un curiós instrument. Vàrem passar per davant seu i llavors va començar a sonar una melodia que tranquilitzava l'aire, una música d'ambient oriental; en aquell moment va ser quan vaig pensar que allò era la única cosa que li faltava a Girona per acabar de fer-la perfecte. Em vaig aturar enmig del tumult com posseïda d'una estranya sensació, la única cosa que em demanava el cos era disfrutar aquell moment que em regalava la vida. I potser penseu que tot això no es pot viure en un sol instant, però de debò us dic que no us creuríeu d'allò que és capaç de regalar-te la vida quan menys t'ho esperes. I allà estava jo, aturada enmig del pont, gaudint del paisatge immillorable del riu sota els meus peus, la gent passejant per cada costat, els meus amics que em deien per continuar, però en aquell moment no vaig poder respondre, solament gaudir, i varen ser tantes les coses que em varen venir al cap tot d'una que si ara les intentés recordar no sabria per on començar. Deu ser la nostàlgia de records passats amb altres companyies que ara anyoro amb tanta força, i encara que se que aquest també serà un moment que més endavant recordaré, hi ha tot un seguit de sentiments que no em deixen pensar amb claredat. Avui m'heu enxampat inspirada! Sempre acabo donant-vos consells autoreceptats però és que espero que a vosaltres us facin més servei que a mi, ja que sembla que el meu cor s'ha declarat en vaga i no vol fer-me cas. Sempre que tingueu oportunitat, escolteu allò que us està intentant dir la part més profunda de cadascú de vosaltres; hi haurà vegades que ho intentareu ignorar pensant que allò no és el que us convé, hi haurà altres que ho seguireu al peu de la lletra, però sobretot escolteu, perquè més vegades de les que es desitjaria no es posen d'acord cap i cor, a vegades són dos pols completament oposats, intenteu que no renyeixin, perquè a la fi, allò que importa és sentir-se bé amb un mateix.

Gotes de poesia prestada

2007-11-26T09:25:00.000-08:00

La niebla que se posa en la mañana. Las piedras de un camino en la colina. El ave que se elevará. El alba que nos llegará. La nieve que se fundirá corriendo al mar. La almohada aún caliente guarda vida. Inciertos pasos lentos de una niña. Los pasos de serenidad. La mano que se extenderá. La espera de felicidad.

El aroma del café en la cocina. La casa que se llena de alegría. El ascensor que no va. El amor a mi cuidad. La gente que sonreirá son de mi calle. Las ramas que se cruzan hacia el cielo. Un viejo que camina en solitario. El verano que nos dejará. El trigo que madurará. La mano que lo acogerá
por esto y por lo que será...

Yo canto. Tranquilamente canto. La voz en fiesta y canto. La banda en fiesta y canto. Corriendo al viento. Canto. La vida entera canto. La primavera canto. Rezando tambíen canto. Alguien me escuchará. Quiero cantarle. Siempre cantarle ¡Alguien me escuchará!

Llibres d'estil

2007-11-26T08:03:00.000-08:00

"És sempre més assequible i fàcil escriure coses confuses i enrevessades que escriure una llengua intel·ligible i normal" (JOSEP PLA, Obra Completa. Volum XXXV. Barcelona, Destino [1979], pàg. 242).

Aquesta és la primera frase que es pot llegir només obrir el Manual de redacció i estil de EL 9 NOU (Eusebi Coromina) i és que per saber entendre el perquè d'un llibre d'estil què millor que l'anàlisi de la immillorable frase de Josep Pla. La seva riquesa radica en que per escriure no només fa falta saber-ne, sinó que també fa falta saber-se fer entendre i aquí és on vertaderament es veu la posada en escena del llenguatge en tot el seu esplendor. Els llibres d'estil doncs t'ajuden a saber-ho fer, et guien a través d'una pauta per tal que allò que s'escrigui pugui ser entès pel màxim de públic.
Per incerir mínimament en el sentit d'un llibre d'estil cal estudiar-ne almenys un i comparar-lo amb d'altres, això és el que he intentat fer amb els llibres d'estil d'EL 9 NOU i de l'AVUI. Així doncs, segons el que ens diu el llibre d'estil de l'AVUI:
Quan amb prou feines comença a haver-hi una noció mínimament clara de quin ha de ser el registre estàndard de la llengua catalana, la recent proliferació de mitjans de comunicació de masses en català ha obligat a buscar un lloc específic dins aquest estàndard per satisfer les necessitats generades per la nova situació. Ha estat així com aquests mitjans han intentat posar en pràctica un model de llengua apte per a la comunicació de masses, considerant la teòrica heterogeneïtat del públic al qual s'adrecen.
Les necessitats a les quals es fa referència són les de fer encabir la novetat en el "vell" món al qual estem acostumats, un nou model de llengua apte per al "nou" públic. Això és el que aconsegueix cada mitjà de comunicació amb el seu llibre d'estil propi i, amb ell, també elaboren un model de llengua que els fa característic.

El que em proposo de fer a continuació és una comparació entre els dos llibres d'estils d'EL 9 NOU i de l'AVUI respectivament a través dels seus continguts:
pel que fa al primer, té com a punt d'inici un resum del que són els gèneres periodístics, començant per les notícies fins arribar a les cartes al lector i sense oblidar les fotografies i fonts d'informació, cosa que no té el llibre d'estil de l'AVUI. Però en contra, no incorpora un apartat de termes i expressions inacceptables i acceptables que en canvi sí té el de l'AVUI.
En referència a la definició d'un model de llengua tots dos hi dediquen molt d'espai però el que podria dir és que l'AVUI incorpora un apartat dedicat a les maneres d'escriure que en canvi no té EL 9 NOU.
I en termes generals, puc dir que EL 9 NOU dedica el seu índex a definir un seguit de 7 punts per ser analitzats com a temes individuals (signes de puntuació, cursives, apòstrof, majúscules-minúscules, números, qüestions de normativa i abreviacions), mentre que l'AVUI ho divideix en 4 apartats on a cadascun d'ells hi són incorporats els mateixos punts a desenvolupar.
En conclusió, es pot dir que els llibres d'estil serveixen d'ajuda per solucinar qüestions que sovint els propis periodistes no saben com resoldre-les d'una manera coherent, per això cada mitjà de comunicació crea el seu propi manual de llengua que serà a la fi l'eina de treball fonamental per donar el llenguatge precís i adequat als textos periodístics que aquell mitjà vol que surtin publicats.

La llengua a debat (2). Notícia

2007-11-20T09:01:00.000-08:00

El 'conseller' Maragall acusa al PP de excitar en España el miedo al catalán
JOSEP TORDERA BARCELONA (elPeriódico.com)
20/11/2007

El conseller de Educació, Ernest Maragall, acusó ayer al presidente del PP, Mariano Rajoy, de "excitar el miedo" de los ciudadanos españoles y "jugar con los sentimientos de los catalanes" al proponer impulsar una ley que garantice la enseñanza del castellano en toda España.Maragall, entrevistado en TV-3, aseguró que "Rajoy parte de una hipótesis absolutamente falsa" sobre la situación de la enseñanza del castellano en Catalunya. A su juicio, el líder del PP "quiere excitar el miedo basado en el desconocimiento de la realidad de Catalunya".En la misma línea, el portavoz del PSC, Miquel Iceta, acusó a los populares de llevar a cabo un nuevo intento de "dividir a España y a sus comunidades autónomas por motivos lingüísticos". Iceta dio por sentado que, ante la proximidad de las elecciones generales, el PP "seguirá en su campaña contra Catalunya".El portavoz de Esquerra en el Parlament y cabeza de lista por Barcelona en las elecciones generales, Joan Ridao, describió la propuesta de Rajoy como un intento de sembrar "la semilla de la confrontación y la división en Catalunya". "No es una ofensiva a favor del castellano, sino en contra del catalán", subrayó Ridao.CiU, por medio de la diputada y exconsellera Irene Rigau también se sumó a las críticas y acusó al presidente del PP de utilizar la lengua para obtener un "rédito electoral".

Apunts sobre apunts!

2007-11-20T07:22:00.000-08:00

Avui a classe em parlat del significat d'una paraula, matrimoni, i tal com deia el títol del capítol referent, ¿Qué hay en una palabra? Muchas cosas, si la palabra es matrimonio, estic completament d'acord amb el contingut d'aquesta frase. El llenguatge és el tresor més preciat que té l'home i això no sols ho pot dir una persona de lletres (com es diu vulgarment) sinó que també és una realitat per a qualsevol especialització en el gran món del coneixement. Tal com deia el meu professor de matemàtiques de batxillerat, abans dels números hi ha les lletres i, amb el seu raonament, tothom quedava més que satisfet: per entendre un problema matemàtic primer has de llegir el seu anunciat i, per fer això, necessites saber de lletres.
Doncs bé, el llenguatge és tan immensament ric i gran que en una sola paraula s'hi poden trobar moltíssims significats i representacions. Pel que alguns hi veuran una simple paraula amb un significat concret, altres hi podran veure la seva vessant més diferent i és que, a fi i al cap, llenguatge també implica cultura i cadascú de nosaltres és sabut que porta el seu propi bagatge cultural. El fet de tenir una cultura pròpia és el que ens fa diferents els uns dels altres i ja no parlo d'una cultura en termes generals, sinó la cultura que un porta a dins a base d'experiència en la seva vida i això també fa que cadascú posseeixi el seu propi diccionari intern on cada paraula és un món!

La llengua a debat (1). Notícia

2007-10-30T14:13:00.000-07:00

TRIBUNA: NURIA AMAT (ElPaís.com)
El circo patriótico 16/10/2007

Cataluña, creadora de artistas, ha sido siempre defensora de la libertad y derechos de las personas. El carácter catalán (me remito a los archivos) "es realista, práctico, sensato, comprensivo, intuitivo, genialoide, y con un gran sentido común en sus actividades diarias, pero también llega a ser, en determinadas ocasiones, idealista en exceso, excéntrico sin remedio, capaz de apostarlo todo a cara o cruz, buscando ser grande y sufriendo de ser un país pequeño". La Historia es una espina clavada en una buena parte de los catalanes. De ahí que sus políticos se sientan cargados de una misión excelsa -salvar el pueblo catalán-, forjada, en muchos casos, por un sentimiento colectivo y contagioso que deriva, como ahora, y por parte de un sector minoritario del gobierno, en un nacionalismo excluyente que cree tener en su país a un gran enemigo hereditario, al punto de no poder seguir viviendo ni existiendo sin este enemigo en casa, real o imaginario.
Para el catalán, la lengua catalana forma parte de la continuidad de un país que es hoy en día un país de países. En esta pluralidad consiste la gran fortuna de la Cataluña de los últimos años. Por razones históricas de todos conocidas, este país "de acogida" ha sabido enriquecer su cultura esencial, su lengua propia, con la lengua castellana que siempre se ha hablado en Cataluña, especialmente, en Barcelona; ciudad que mantiene su bilingüismo como una de las grandes riquezas que la caracteriza. Donde no se habla un catalán perfecto ni tampoco un castellano inmaculado. Las dos lenguas son felizmente impuras. Conviven. Se casan o aparean. O bien se divorcian para procrear de nuevo.
No es este el parecer de los políticos que, en la actualidad, gobiernan Cataluña. Por un afán de cerrazón, mantenimiento de poder oficial y pureza identitaria, han decidido utilizar la lengua como bandera única de su ideología. Cuando de todos es sabido que en Cataluña hay escritores en castellano muy buenos, algunos de sus gobernantes y palanganeros resolvieron anunciar contra viento y marea que solo merecían asistir a la Feria del Libro de Frankfurt autores catalanes catalanoescribientes. Eliminando de este convite general, a los escritores catalanes castellanoescribientes, a los que niegan la pertenencia a una cultura específica.
Se está dando un comportamiento nuevo en la sociedad gubernamental catalana, muy distinto de la riqueza genuina de las generaciones catalanistas anteriores que favorecían el intercambio de literaturas y celebraban el bilingüismo como forma de convivencia. ¿En qué idioma escriben o escribimos estos escritores sin tierra, que nos presentan como castellanos en Cataluña y catalanes en todas partes? En la misma lengua que, casualmente, muchos presidentes y diputados de la Cataluña actual hablan en su entorno familiar. Un castellano naturalmente periférico.
Signo de estos tiempos de pestes nacionalistas es que la ideología domine la lengua hasta convertirla en instrumento de credo, tal y como el lingüista Victor Klemperer observó en su vigente y muy recomendable libro La lengua del Tercer Reich. ¿En una Europa por fin libre y abierta hay que dudar aún de que Kafka fuera un escritor checo que, casualmente, escribía en alemán? ¿No fueron estas mismas palabras las que impuso Stalin en los países soviéticos? ¿Y cómo se atreve Praga a vivir de su genial escritor "extranjero"?
Volviendo a Klemperer, que en el comienzo lento hacia la guerra del exterminio fue apartado de su cátedra y le impidieron el acceso a todas las bibliotecas públicas, conviene recordar que "cuando el poder se apodera del discurso, su lenguaje impregna el lenguaje del ciudadano y se extiende a todo con una naturalidad asombrosa, como si fuera lo esperado y lo evidente". En el caso catalán o español, este sutil proceso hace que no llame atención alguna que escritores catalanes, castellano-escribientes hayan sido tenuemente marginados de sus puestos de trabajo en la Universidad catalana. Proceso igualmente vivido, acaso de modo más evidente, en la comunidad vasca. A lo que se añade la manipulación patente de libros de texto, reglamentos universitarios y demás documentación burocrática o empresarial.
Si por un lado los ciudadanos son los receptores directos de los usos lingüísticos de los políticos, por otro, en su utilización de la lengua se reflejan los privilegios y opresiones que ella reparte. El lenguaje ha intoxicado a los habitantes y más allá del grado de españolismo o catalanidad que uno posea, la lengua protegida se va interiorizando y conquistando conciencias de quienes va encontrando al punto de paralizar a quienes piensan en contra.
Así, la expresión famosa es catalán quien vive y trabaja en Cataluña, altera su sentido válido y, en principio, positivo por otro negativo: dando a entender que no es catalán quien no escriba o hable el idioma que debe hablarse en Cataluña. Y, por tanto, merece quedar excluido de los medios radiofónicos como el caso de persecución lingüística recientemente ocurrido a la escritora uruguaya-catalana Cristina Peri Rossi. Ejemplo en el que la inmediata reacción de un sector de ciudadanos está consiguiendo reencauzar a buen término.
En los medios nacionalistas, expresiones y palabras se inventan o se modifican para su uso provechoso, haciendo caer en el olvido o desaparición la anterior situación que le daba verdadero sentido. Por la misma regla de tres, el nacionalismo español utiliza términos como patria, patriotismo, ciudadanía, nación, sentimiento nacional, soberanía. O expresiones cómo: vamos a ganar para devolver España a los españoles. (Entre paréntesis, como si sólo fueran españoles los que actúan y piensan como Rajoy. O sólo fueran catalanes los que piensan y actúan como desea Carod Rovira). El peor efecto de este lenguaje es suscitar a las personas un estado de ánimo propicio para el cumplimiento de sus programas. A fin de catalanizar, si cabe aún más el idioma, utilizan el léxico familiar más rural. Hasta Pompeu Fabra se levantaría de la tumba al oírlos. Por no decir, todos los escritores de la Renaixença. Y los más cercanos del Novecentismo catalán (Carner, Riba y un largo etc). Absurdamente creen que esta vulgarización impuesta de la lengua catalana la hace más estatal y más auténtica.
Sin duda, la forma popular de hablar les sirve como marca identitaria y señal de que uno está en el lugar adecuado. En la única opción permitida. En lugar de decir la palabra España (menuda maldición) hacen toda clase de circunloquios para referirse al país, llamándolo Estado español, catalán o peninsular. Como también el caso grandioso de un periodista que hace unos días, para comentar la despedida de un torero en una sonada corrida en Barcelona, decía: "César Rincón se despide de Europa".
O, también, aquel informativo televisivo: "Llueve en todo el Estado español".
Así las cosas, quienes los españolistas acusan de catalanistas, y los catalanistas acusan de españolistas son los más próximos a tener razón.
Nuria Amat es escritora

Reflexions sota una llum tènua

2007-10-23T14:31:00.000-07:00

Algú em va dir una vegada que el nostre bagatge de records és semblant a un museu, però un lloc on a vegades fa por entrar. No et ve de gust posar-te a classificar-los? Encara que, com saber l'ordre? Memòries, ilusions, decepcions,... tot es barreja. Pensa, no hi ha res que t'inspiri? Res que se t’il·lumini com si senyalés per on començar? Llavors estàs igual que jo; benvingut al meu món, uns diran que interior, altres que imaginari, però que més em dóna si aquí guardo tot el que no sóc. En un racó d’aquest museu, al darrera d’allò més desconegut, existeix un lloc boirós on cadascú guarda el seu moment més apreciat, en ell, la meitat del seu destí, hi és escrit, però per por a recordar-lo el deixa allà, no sap fins quan. Esperar. Feina difícil però necessària, només et puc dir que paciència company de viatge. Atura la teva vida un moment i diga’m si no veus res que t’inspiri confiança. Llavors, a què esperes per ser feliç?
Qui t'ha dit que estic parlant de mi?
Va per tota aquella gent que porto al cor i que m’han ajudat a ser com sóc, en especial, a una estrella!

Tornant de vacances!

2007-09-20T03:41:00.000-07:00

Ahir va ser el meu primer dia de classe des que em començat el curs ja que m'ha resultat impossible complir amb els deures de tot alumne d'assistir a les primeres classes, però és que aquesta setmana m'ha semblat com si visqués una odisea! Us dono un consell: no enllaceu mai les vacances amb l'inici de curs, doneu-vos almenys una setmana de descans!! Per això us dic que tot plegat em sembla molt surrealista i això em fa reflexionar amb la velocitat en que passa el temps i que moltes vegades ni ens n'adonem. Pot ser que avui et trobis a mil quilòmetres del que tu coneixes i que el mateix dia et puguis estirar al teu vell sofà que tant has anyorat. En conclusió us puc dir que per molt depressa que passi el temps intenteu viure cada moment com si poguessiu aturar-lo i atrapar-lo en la memòria, així no sembla que el món giri una mica més a poc a poc?